Llegeix-me en veu alta

¿Hi posaràs només, amor,
l'embolcall llis i tebi del silenci
per sobre d'aquests mots
mentre espurnegen els teus ulls
encuriosits per les petjades de les lletres
sobre la freda neu lluent de la pantalla?
¡Fóra tan dolç que dels teus llavis
plogués llur so, fecund i sorollós,
tal la munió d'estels que claven
els crits d'agulles lluminoses
a la pell fosca de la nit callada!
Escric i les paraules, dòcils,
estenen la petita nuesa dels seus cossos;
sembla que sentin tremoloses
desig per la carícia humida
dins la teva boca. O quin deler
d'amar-te! Tanmateix sia ara d'amagat
darrere del mutisme d'aquests mots,
encara no nascuts, no humitejats
pel plor feliç i dolç que el teu petó profund
va fondre vivament  dins meu per sempre més,
el primer cop, aquell matí de foc,
de triomf, que vas venir per fi, recorda, sí,
fins l'escalfor curosa dels meus llavis.

Els ulls, els teus, amor...

Els ulls, els teus, amor,

com flors de llum fresca i precisa,

em miren, des del fons

profund de la memòria:

hi ancoren el desig,

la tèbia boira,

el dolç esforç curós del bes

—desfici saborós! i fèrtil!—.

Com respires la vida! ah, com exhales!

De la cova secreta,

on jauen les pregàries trencadisses,

brolla l’alè sagrat dels sacrificis

pel meu retorn,

i el fum troba per fi, tal una vella espasa,

estoig, repòs... i vol de vent!

I carn, i vela, i mar, dolcesa!

Tendre combat de naus,

guerrera lleugeresa de les llengües,

que sense treva beuen

les ombres, esplendents d'estels,

les onades, verins humits que cremen!