¿Hi posaràs només, amor,
l'embolcall llis i tebi del silenci
per sobre d'aquests mots
mentre espurnegen els teus ulls
encuriosits per les petjades de les lletres
sobre la freda neu lluent de la pantalla?
¡Fóra tan dolç que dels teus llavis
plogués llur so, fecund i sorollós,
tal la munió d'estels que claven
els crits d'agulles lluminoses
a la pell fosca de la nit callada!
Escric i les paraules, dòcils,
estenen la petita nuesa dels seus cossos;
sembla que sentin tremoloses
desig per la carícia humida
dins la teva boca. O quin deler
d'amar-te! Tanmateix sia ara d'amagat
darrere del mutisme d'aquests mots,
encara no nascuts, no humitejats
pel plor feliç i dolç que el teu petó profund
va fondre vivament dins meu per sempre més,
el primer cop, aquell matí de foc,
de triomf, que vas venir per fi, recorda, sí,
fins l'escalfor curosa dels meus llavis.
miércoles, 22 de julio de 2009
Llegeix-me en veu alta
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
M'encanta aquest petit escrit carregat de sentiment i d'emoció. Les paraules tenen un matís especial, que fan d'aquestes línies tota una història d'amor.
ResponderEliminarFelicitats a l'autor!
ResponderEliminarEts molt amable, Alba. No és gens fàcil, gens ni mica, enraonar la mena de gratitud que tinc en llegir comentaris com el teu. Espero que t'agradin també altres poemes. De fet, encara que siguin escrits en una altra llengua, és la mateixa història la que expliquen, la que malden per transformar en alguna cosa que pugui transpuar de les lletres, alguna cosa de diferent i nova, des de l'experiència viva i el record.
ResponderEliminar