Una pinzellada ribiana, cavàfica d'impromptu.

El temps, s'allunya, sense majestat, serenament,
com un rei que enyorés abdicar de nou,
tenir a les seves mans, encara hi sent la força,
l'il·lusori poder, el ceptre abandonat a terra.

I aquest és ja només bàcul de vell. Exili
pietós espera al monestir on jeu el pare.
Els anys, ja ho veus, esborren Ítaques;
S'esmunyen, de les mans... com si fos sorra.

I les onades porten, dins el soroll, records
serens, majestuosament difunts, per sempre.